Oriente-OccidenteEl contramovimiento a la insistencia

Resum

INTRODUCCIÓ. La indagació presentada a continuació pretén reflexionar en torn a la possibilitat d’un aprofundiment en el nihilisme epocal, mitjançant un diàleg lliure entre Occident i Orient que s’estructura en diversos parlaments. OBJECTIUS. Anterior a l’exposició dels parlaments, s’han cregut necessaris tres capítols que il·luminen el territori des del que sorgeixen aquests diàlegs. Aquesta primera part apareix conformada per un primer preàmbul que vol concretar els objectius d’aquesta investigació; un segon preàmbul que estableix la filosofia com apertura donada sempre i en tot lloc vora l’home, amb l’objectiu de reivindicar -una vegada més- un pensar mundial que s’enriqueixi a si mateix i que definitivament trenqui amb la preeminència de les manifestacions filosòfiques occidentals; finalment i com acabament d’aquesta primera part, un tercer capítol a mode d'introducció -una vegada establerts els objectius de la investigació i la realitat d’un filosofar humà- que exposa la necessitat de vitalitzar contínuament el diàleg entre Occident i Orient, mostrant la riquesa i la major integritat d’aquesta mirada confluent -ja manifestada en cronologies passades com la Grècia arcaica-, amb l’objectiu de possibilitar una transformació en el món que habitem. Afirma Heidegger que és urgent un “diàleg amb els pensadors del que és per a nosaltres el món oriental”. Aquest parlament que ha estat provocat en diversos moments des d’ambdues parts deu ser recurrent com aliment i enteniment de tota l’era postmoderna, amb l’objectiu d’elucidar possibles vies que nodreixin el nostre caminar. Els següents quatre capítols, presentats a mode de possible diàleg, es centren en la reflexió sobre el subjecte-como vertaderament no-subjecte-, el nihilisme -como lloc mitjançant el qual el no subjecte pot aprofundir i correspondre-, i la consciència (ment processual) -como lloc de recerca i record de vies de coneixement-inconeixement connaturals a l’home-. Els contertulians que es localitzen en aquesta segona part dialogant són diversos, encaixats amb l’objectiu de recrear senders impossibilitats d’un traçat precís i calculable, i allunyats per tant de la insistència determinant mitjançant la qual ens repetim. En el primer capítol, part dedicada al subjecte -no subjecte, es localitzen els texts inicials budistes del Abhidhamma, que desconstrueixen la subjectivitat cap a la joitat-no joitat més profunda, així com de forma secundària, es produeix un apropament al subjecte de l’Advaita Vada. Ambdues ideologies flueixen en un possible diàleg amb la ficció nietzscheana del subjecte i el llenguatge, així com amb la conformació del “jo” lacanià. La recreació d’un subjecte ens enfronta amb la inevitabilitat del nihilisme que obre el segon capítol, diàleg aquesta vegada entre Friedrich Nietzsche i Keiji Nishitani. Nietzsche presenta la superació de la metafísica en una filosofía de la purificació, que Nishitani reflexiona com un res absolutament relatiu que pot radicalitzar-se cap a una nihilitat més profunda. Des d’aquesta superació de la metafísica nietzscheana i la possibilitat d’entravessament de la consciència que proposa el filòsof nipó com a camí necessari, el tercer capítol parlamenta entre el pensament del determinat com primer Heidegger -anterior a la Kehre- y la metanoètica de Hajime Tanabe. També en aquest capítol s’expressa l’atenció per part “d’Orient”, sobre la possibilitat del res vertader-, que a Occident pesa encara com no-ésser, i per tant espai on el protagonisme es provoca des de la voluntat humana o, com indica Tanabe, des del propi poder. CONCLUSIÓ. Como clausura d’aquest fluir de Ponent a Llevant i viceversa, en el quart capítol i a través del filosofar heideggerià després de la Kehre i del pensar nishidià, s’han volgut començar a difuminar els contorns i les fronteres en el lloc del ésser que és absència i és per tant res. Des de la perspectiva d’aquesta indagació la filosofía de Heidegger és un anar desistint, como filosofia de l’entrega, en un “dessassiment” més profund que tendeix cap al fonament sense fonament de l’ésser com a presència y absència, això és, como ésser-res. Es llavors, des d’aquest territori desfonat, des del que es tèrcia el possible enriquiment mitjançant Nishida i la seva evolució, des de “l’experiència pura” fins “basho” o “topos” ilocalitzat del res absolut. Es aquella presència en absència -negació- o ésser-res, la que pot possibilitar una radicalització del nihilisme que habitem. De fet, al llarg d’aquest últim diàleg es retorna als texts inicials budistes, amb l’objectiu d’obrir la correspondència amb aquell res que nodreix, mitjançant el retorn a la consciència de continuïtat vital, travessant la insistència de l’estructura subjecte-objecte, sigui aquesta d’origen històric -segons Heidegger- o connatural -a la llum oriental-.