El problema del món natural a la fenomenologia

Résumé

El filòsof txec Jan Patocka (1907-1977) ha dedicat el gruix de la seua obra i del seu pensament a la problemàtica del món natural. Desde el seu treball dhabilitació, "El Món Natural com a Problema Filosòfic" (1936), el qual segueix molt de prop la concepció husserliana de la "Lebeswelt", fins la seua última obra, els "Assaigs Herètics sobre la Filosofia de la Historia" (1987), on el món natural és vist com el món pre-històric, hi ha tot un llarg camí de reflexió, els ingredients fonamentals de la qual són el pensament de la concepció fenomenològica de Husserl i Heidegger, tot i que també recull idees de H. Arendt y E. Fink. Si recorrem amb ell aquest camí, veiem com el món natural passa a ser, ja en lobra de Husserl, el simple correlat de lactitud natural, és a dir, la suma de tots els ens actuals i possibles, per passar a ser lhoritzó previ de creença que fa possible que hi hagi quelcom així com un ens que, a més de ser, existeix. Aquest horitzó o sòl universal de creença és al qual sha dadreçar, en primer instància lepokhé. Aquesta, però, trobarà a les anàlisis de la consciència interna del temps, lúltim i definitiu obstacle per poder comprendre el món natural i les possibles actituds de lhome (fonamentals a la fenomenologia husserliana) com quelcom atemporal. És per això que la ciència de la Lebenwelt haurà de buscar el fonament de la seva apodicticitat en la mateixa Història (radicalment fàctica) de lhome. Justament estudiant la problemàtica relació entre el Ser i el Temps comença lobra del segon dels filòsofs objecte de la meva recerca històrica. En efecte, després de lobra de Heidegger, ja no es pot parlar dun món natural ahistòric, sinó que el món, com a part essencial del seu ser-al-món, té com a condició de possibilitat la història, ja que la historicitat és un existenciari del Dasein. Lhome no és un ens del món natural, sinó que la naturalesa com a tal només apareix a la Història humana. Si entenem la intencionalitat husserliana no ja en un limitat sentit teòric, sinó com la pura i simple vida que, en lhome es transforma en existència, tenim la concepció de lautor txec (ell afirma que inspirada en Fink) de la mundanitat com a moviment pur, en el sentit aristotèlic en què ser no és una altra cosa que arribar a ser. Daquí que el món no pugui ser entès duna altra manera que com món històric, del qual, el món físic concebut pel mecanicisme és només una manera històricament determinada de entendre el món. Si, a més, tenint en compte (com fa J. Patocka) tota la reflexió de H. Arendt al voltant de la "Vita Activa" (treball, producció i acció), tenim la possibilitat de recuperar una acepció del món natural, no ja com el món de la naturalesa, sinó com el món del treball, que és mostra com un element per naturalesa antihistòric, permetent lexistència de pobles la simple subsistència biològica en sentit ampli sembla omplir totes les seves aspiracions. La veritat i la llibertat són aspiracions que només poden aparèixer en una comunitat en la qual la permanència biològica no ho és tot. És això el que el filòsof txec anomena moviment de veritat a aquell moviment de lexistència, ja implícit en el Mite, però que, quan es fa temàtic que dóna lloc al naixement de la Història, la Filosofia i un projecte Eticopolític en sentit propi, i allò que constitueix el llegat europeu i la seva identitat com a cura de lànima.