Piedras que enlazan comunidades y paisajes. Un estudio sobre arquitectura y visibilidad en la isla de Mallorca durante la Edad del Hierro (850-123 AC)

Resum

L’arquitectura ha estat un dels eixos fonamentals sobre els que s’ha construït l’estudi de la Prehistòria de les Illes Balears. Les dimensions d’aquestes construccions realitzades mitjançant grans blocs de pedra, a més de la seva visibilitat en el paisatge de les illes, han fet d’aquestes un element central en la recerca sobre el primer mil·lenni AC a les illes. L’objectiu d’aquest estudi és analitzar com l’arquitectura monumental comunitària va permetre la construcció d’espais socials perdurables i com aquests van canviar amb la comunitat i la comunitat amb ells. Per això, es centra en els períodes Talaiòtic (c. 850-550 AC) i Postalaiòtic (c. 550-123 AC), en els quals les construccions ciclòpies marquen espais comunitaris, la qual cosa ens permet examinar com l’arquitectura és un element central en la configuració de les arenes socials i polítiques d’aquestes comunitats. L’estudi es centra en tres àrees de l’illa de Mallorca: la península de Santa Ponça, al sud-oest de l’illa; l’àrea al voltant del cap de Ses Salines, al sud-est; i l’àrea entre Punta de n’Amer i la Serra de Llevant, al nord-est de l’illa. Al delinear les similituds i diferències entre aquestes tres àrees podrem veure les formes en què diferents comunitats empraren l’arquitectura per a donar significat al seu paisatge, i com canviaren amb aquest. El nostre objectiu no es trobar un model general que expliqui les tres àrees i que es pugui estendre a tota l’illa, sinó veure com cada comunitat, cada àrea, té la seva particular formació dins d’una mateixa tradició. Mitjançant l’aplicació d’un conjunt d’anàlisis basats en Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG) mostrarem com tant l’arquitectura en sí mateixa com la seva localització van crear una xarxa que connectava el paisatge, les característiques de la qual mostren la relació entre aquestes comunitats i la pròpia concepció i creació del seu paisatge. La combinació de diverses analítiques SIG ens permetrà un enteniment més profund del cas d’estudi a l’explorar diversos modes d’analitzar la visibilitat. D’aquesta forma, ens centrarem en l’estudi i exploració de la visibilitat i les connexions entre assentaments, ja que la magnitud de l’arquitectura, això com les tècniques de construcció d’aquesta, mostra una voluntat activa de fer visibles aquests edificis dins el paisatge, però també les pràctiques i significats que aquests possibiliten. Mitjançant una perspectiva basada en la idea de assemblage, l’exploració de l’arquitectura s’enfoca de forma relacional, és a dir, no centrada en els edificis en ells mateixos sinó en les relacions que van albergar i van promoure. Així, l’arquitectura no és entesa com una representació de la comunitat sinó com a part integral d’aquesta. No l’entenem com estàtica, sinó sempre vibrant, amb capacitat per generar afectes i constituir-se com un lloc de memòria. L’ús prolongat d’aquests edificis durant centúries ens permet reflexionar sobre com aquests canviaren, no en la materialitat de l’edifici en si, sinó en les relacions de les quals formaren part. En aquest sentit, aquest treball ens ha permès reflexionar sobre l’arquitectura com una part integral del paisatge, en les formes en què aquesta no únicament constitueix un lloc, sinó que també dona forma a les possibilitats que aquest permet. És part integral del paisatge, proporcionant un lloc constant d’interacció i experiència. Per tant, en explorar les relacions entre paisatge i comunitats a l’illa de Mallorca durant l’Edat del Ferro podem reflexionar sobre el paper de l’arquitectura i com aquesta constitueix part intrínseca d’aquest paisatge, fins i tot quan les persones deixen d’habitar-la.