Entre la resistència i la supervivènciaagrupación guerrillera de Levante y Aragón (1946-1952)

Resumen

Aquesta tesi doctoral proporciona un estudi innovador de la resistència armada antifranquista i de l’Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón.. La combinació de l’anàlisi qualitatiu i el quantitatiu, amb enfocaments teòrics també procedents d’altres disciplines, realitzat amb una àmplia diversificació de fonts històriques, ha servit per entendre les peculiaritats de l’AGLA i plantejar noves hipòtesis i línies d’interpretació. Així, emmarcada en la insurgència espanyola contemporània i en les resistències europees antifeixistes, es pretén situar l’AGLA dins del procés de reorganització de l’oposició antifranquista i del PCE i analitzar les peculiaritats i semblances en relació als altres projectes de resistència armada i entendre per què es convertí en l’agrupació considerada model i que més esperances despertà en el PCE. Un dels elements més rellevants, el territorial, complementat amb l’anàlisi de la relació entre la guerrilla, la pagesia i la conflictivitat agrària, ha servit per entendre la complexitat entre els conflictes econòmics i socials i la protesta i l’important paper dels vincles de parentesc o comunitaris, de la percepció de risc, així com de la conflictivitat de més llarga durada. Tanmateix, l’AGLA, partint d’una triple confluència (els arribats de França, els guerrillers urbans i els fugits autòctons), va ser una agrupació amb un grau d’heterogeneïtat elevat. Per això, superant les dicotòmiques divisions entre guerrillers comunistes o arribats de França i autòctons o cenetistes, l’autor estableix noves categories de membres i, mostra com, progressivament, aquells que s’incorporaren des de l’interior, independentment de la seva militància política, essent també cada cop més majoritaris, anaren cobrant quotes de responsabilitat en les unitats de l’AGLA. Tot i això, independentment de la procedència (i de la mentalitat), s’estableix un perfil de guerriller, basat en la masculinitat, la joventut, el caràcter agrari i en la general experiència en la Guerra Civil. No obstant, tant la diversitat interna, com el deficient anàlisi dels problemes realitzat pels dirigents comunistes de França, les difícils condicions viscudes, com també la gestió duta a terme per alguns caps, motivaren friccions, desercions i ajusticiaments. Uns conflictes i, manca de cohesió, especialment constatable als sectors 17è i 23è. Si el primer, arribant a ser el sector numèricament i operativa més important, va ser on més ajusticiaments hi hagué, el segon, creat a l’octubre de 1947 com a subdivisió d’aquell, va ser el més díscol i autònom de l’Agrupació. Així, el contingent numèric, dispar i irregular, vinculat també a les polítiques de reclutament hagudes, junt una col•laboració ciutadana (femenina i masculina), canviant, variable i complexa, anà progressivament a la baixa, paral•lelament als canvis tàctics implementats des de França. Nogensmenys, la repressió antiguerrillera tingué un paper determinant en el final d’una agrupació que mai comptà amb un líder durader carismàtic. La progressiva intensificació i especificitat dels mètodes repressius, amb multiplicació de morts irregulars, evacuacions o contrapartides, i una guerra psicològica més perfeccionada, combinà experiències contrainsurgents anteriors amb d’altres més pròpies de les entreguerres. El balanç mortal, amb la meitat dels aproximadament 600 guerrillers morts, i de centenars de suposats col•laboradors, morts i detinguts, fa entendre la seva implacabilitat i el buidatge de desafectes existent en les zones on actuà la guerrilla.