Velocitat de desplaçament de la falla d’alhama de murcia (bètiques orientals); implicacions en el seu potencial sísmic

Resumen

La caracterització de les falles actives, inclús d’aquelles que tenen un moviment moderat-lent (< 5 mm/a), és un requeriment per a poder mitigar el risc sísmic d’una regió. En aquesta tesi es calculen els paràmetres sísmics de la falla d’Alhama de Murcia (FAM), responsable del terratrèmol de Mw 5.2 de Lorca l’11 de maig del 2011. Aquesta falla del SE de la Península Ibèrica forma part de la Zona de Cisalla de las Bètiques Orientals (ZCBO) conformada principalment per falles de salt en direcció esquerra que absorbeixen part de l’escurçament entre les plaques euroasiàtica i africana. Els paràmetres sísmics de la FAM que s’han obtingut són la velocitat de desplaçament, la recurrència, el salt per esdeveniment i la magnitud màxima esperable. Es posa especial èmfasi en el primer, calculat mitjançant una anàlisi morfotectònica i un estudi paleosísmic tridimensional. En ambdues metodologies, el càlcul s’ha basat en la dislocació tectònica d’un element lineal (normalment un canal) d’edat coneguda. És necessari afrontar dos reptes principals. Primerament, l’escassetat de material geològic disponible per a ser datat en un context de fàcies proximals de ventalls al·luvials. Per a solucionar-ho, s’ha ampliat el nombre de datacions numèriques amb les tècniques del radiocarboni, la luminescència estimulada òpticament i les sèries de l’urani. Aquesta darrera és emprada de forma pionera a la Península Ibèrica per a datar petites quantitats de carbonat pedogènic. També s’han posat les bases de la primera crono-seqüència edàfica calibrada per al SE de la península vàlida per al Pleistocè superior-Holocè, que ha de permetre estalviar temps i diners a l’hora d’aproximar l’edat de les unitats geològiques. El segon repte és metodològic. La majoria de tècniques per a obtenir paràmetres sísmics de falles actives han estat desenvolupades per, i en, falles en contextos més ràpids, les quals presenten lleugeres diferències respecte la FAM. Es proposen dues alternatives a les tècniques comunament emprades. Per una banda, es creen unes pautes per a la descripció detallada dels elements geomorfològics afectats per l’activitat de la falla. L’objectiu és millorar el criteri per jerarquitzar les dislocacions segons la seva qualitat en calcular la velocitat de desplaçament. Per altra banda, per a calcular la dislocació d’un paleocanal amb tècniques paleosísmiques, s’han excavat entre dues i tres trinxeres paral·leles a cada bloc de la falla. S’ha ajustat una línia recta tridimensional a tots els punts pertanyents a cada element característic del canal (marges o depocentre) a cada bloc de la falla. Aquestes línies s’han projectat contra el pla de falla i s’ha mesurat la distància entre el parell de punts homòlegs obtingut. S’han calculat una velocitat de desplaçament lateral del segment Goñar-Lorca de 1,6-1,7 mm/a (darrers 200 ka), i una velocitat de 1,0 ± 0,2 mm/a (pels últims 30 ka) per una de les tres traces del segment Lorca-Totana (tot i que les evidències geomorfològiques suggereixen una velocitat en el component vertical del segment Lorca-Totana més elevada). Aquests valors confirmen la FAM com una de les falles més actives de la ZCBO. El registre de paleoterratrèmols identificats a la FAM s’ha incrementat fins a 10, obtenint una recurrència màxima pels últims 55 ka de ~3,5-5,3 ka. El salt màxim per esdeveniment s’ha estimat en 4,0 ± 1,2 m, i la magnitud màxima esperable varia entre Mw 6,7 ± 0,3 i Mw ~7,5. Les datacions numèriques obtingudes han permès correlacionar estadis climàtics càlids i humits amb els moments d’estabilització de les superfícies i de formació de sòls. A més, s’ha aproximat el lapse temporal entre l’estabilització d’una superfície i la precipitació de carbonat pedogènic per a ser datat en 3-8 ka per al període Holocè.