Aproximació als fonaments epistemològics i psicològics per al disseny i aplicació d'una seqüència de ciències a l'ESO

Resumen

Partint d’un marc teòric constituït pel model d’activitat científica escolar de M. Izquierdo i del model ONEPSI de R. Gutiérrez hem analitzat una seqüència didàctica per a l’ensenyament obligatori i una conversa sobre una part d’aquesta mateixa seqüència, mantinguda entre un professor i un alumne per intentar comprendre’n la dinàmica i els sistemes de regulació. Per poder realitzar aquestes anàlisis hem hagut de crear un nou llenguatge simbòlic basat en categories extretes del marc teòric i dels mateixos resultats. Com a resultat hem pogut identificar diverses característiques que fan que la seqüència i la conversa resultin didàcticament productives. Primerament hem confirmat la coherència del disseny de la seqüència i del desenvolupament de la conversa amb el marc teòric escollit. Un resultat clau ha estat poder demostrar que els processos cognitius i emocionals que s’havien previst al dissenyar la seqüència eren efectivament recorreguts per l’alumne al llarg de la conversa, acompanyats de l’aparició de problemes menors de fàcil resolució. A l’analitzar les característiques de la seqüència que la fan didàcticament productiva, hem trobat la conveniència de dissenyar un seguit de sistemes físics organitzats de determinades maneres perquè l’alumnat, a l’intentar comprendre’n el funcionament, experimenti determinats estats emocionals d’insatisfacció amb els seus models mentals. Aquesta insatisfacció ha resultat ser la força motriu dels canvis en el model i, per tant, de l’aprenentatge. El nou coneixement dels sistemes es pot generalitzar mitjançant la construcció de sistemes genèrics a partir del que s’ha obtingut amb els específics, recollir-ho per escrit, i intentar aconseguir que cada alumne el pugui aplicar a nous sistemes, de forma pro¬gressivament més autònoma. El conjunt de sistemes ha de marcar una ruta clara cap a la resolució de les dificultats previstes i aconseguir així models mentals satisfactoris, amb les conseqüències cognitives i emocionals positives que el procés pot provocar. Pel que fa referència a la conversa, també hi hem pogut identificar algunes característiques que la fan didàcticament productiva. Així, la utilització del diàleg “teachback” ha estat decisiu per aconseguir establir un consens amb l’alumne sobre els seus models mentals i ajudar-lo a avançar en la seva reconstrucció, en un procés d’apre¬nentatge que hem pogut interpretar dinàmicament cadascuna de les seves intervencions. La conducció del diàleg, realitzada pel professor, es basa en centrar l’atenció de l’alumne en les ambigüitats que el primer percep en el model mental del segon, estimulant en aquest la necessitat de concretar o, donat el cas, reconstruir el seu model mental. Hem observat també la necessitat de regular altres aspectes de la conversa: centrar-se en la planificació i realització d’intervencions sobre el sistema real, col·la¬borar en la marxa de la conversa mitjançant el llenguatge, avaluar i –si cal– reorientar el curs de la conversa, i explorar-ne les conseqüències socials. Hem detectat respostes basades en inferències sobre els models mentals i també d’altres que no s’hi basaven. Les que eren resultat d’inferències ens han permès reconstruir la història de la resolució de cadascun del problemes que han sorgit durant la conversa. Finalment es discuteixen els resultats en relació amb l’estat actual de la recerca, i es proposen preguntes de recerca per aprofundir en aquesta línia d’investigació.