Prácticas de resistencia docente en la universidad orientada al mercadoCapturas y fugas académicas en el contexto colombiano

Zusammenfassung

Des d'una perspectiva crítica del capitalisme acadèmic, aquesta tesi presenta els referents teòrics i metodològics i els resultats empírics d'un estudi sobre pràctiques de resistència desenvolupades per docents universitaris davant canvis actuals del sistema d'educació superior colombià percebuts com indesitjables. L'estudi va conceptualitzar els models de desenvolupament i d'universitat, la feina docent, les pràctiques i la resistència acadèmica, seguint aportacions de l'escola regulacionista (Lipietz, Boyer, Neffa), de la pedagogia i la sociologia crítiques (Giddens, Bourdieu) i d’ estudis culturals inspirats en Foucault (Scott, Anderson). El seu disseny integrador va posar en diàleg uns resultats obtinguts per anàlisi de contingut qualitatiu amb dades numèriques derivades d'anàlisis estadístiques descriptives i correlacionals. Tant per a l'estudi qualitatiu com per al quantitatiu, es va utilitzar mostres no probabilístiques de tipus intencional, aplicant com a criteris d'inclusió el sexe, el tipus d'universitat (pública, privada o mixta) i la modalitat de contracte (estable o inestable). En el quantitatiu, van ser enquestats docents de 7 universitats colombianes ubicades en 3 ciutats diferents, que van omplir un qüestionari integrat per sèries d'indicadors relatius a condicions generals de treball, benestar laboral, significat del treball, cultura de servei públic i de negoci privat i ideologia gerencialista. En el qualitatiu, van participar 20 docents elegits dins de la mostra quantitativa, als quals es va realitzar una entrevista individual en profunditat. Aquest estudi es va complementar amb una sessió de grup focal en què van participar 6 professors que havien contestat el qüestionari de l'enquesta i que no havien estat entrevistats. Del capítol de resultats quantitatius, destaquen les valoracions que el professorat va fer de les seves condicions de treball a la universitat, reportant en termes generals un nivell de satisfacció moderadament positiu pel que fa a condicions materials i socials de treball, així com a aspectes de regulació i de desenvolupament d'aquest. En contrast, els docents van puntuar negativament el nivell d'ajust de l'organització universitària a les seves pròpies necessitats personals, alhora que també van donar una baixa puntuació al grau del seu esforç d'adaptació personal a aquella organització. Aquesta vivència ambivalent del propi entorn laboral es manifesta també, d'una banda, en una alta puntuació en el factor benestar psicosocial, (X = 5,8 en escala d'1 a 7) que es conjuga paradoxalment amb expressions de malestar en termes de somatització, esgotament i alienació (X = 3,54, en escala d'1 a 7). Així mateix, es va constatar una certa afinitat dels docents amb la cultura de l'educació com a negoci (X = 6,76 en escala de 0 a 10) i amb la ideologia gerencialista (X = 3,71 en escala d'1 a 7). D'altra banda, la informació obtinguda del material qualitatiu va adonar de la manera com els docents percebien el canvi universitari contemporani i es posicionaven davant del mateix. Sobre això, es va observar una metamorfosi de les seves pràctiques de resistència, que no semblaven extingir, sinó simplement canviar de format. Això indica que les formes tradicionals de crítica i de protesta obren pas a altres manifestacions d'inconformisme acadèmic. Es tracta de noves modalitats de resistència privada i despolititzada que, en el fons, segueixen expressant cert grau de voluntat de canvi. Això sembla indicar que el professorat es posiciona, però no s'oposa obertament, enfront de l'actual model universitari hegemònic i a les seves pràctiques de poder. En la discussió, es posen en diàleg els resultats de l'estudi amb alguns dels referents conceptuals orientadors i s'obren vies de cara a futures investigacions.