El ajuste secundario en las operaciones vinculadas

Zusammenfassung

Durant els últims anys, especialment en l’última dècada, hem vist com el legislador s’ha preocupat i ocupat de la regulació dels preus de transferència, fet que no és més que una resposta lògica a la globalització que impera en les relacions empresarials. La legislació espanyola és relativament veterana pel que fa l’aplicació del principi d’arm’s lenght, assumint que les transaccions efectuades entre parts vinculades han de respectar el principi de plena competència. Ara bé, no és tan experta en relació a la regla de qualificació, com sí succeeix en altres sobiranies jurídiques. La Llei 36/2006, de 29 de novembre, de mesures per a la prevenció del frau fiscal, va introduir per primera vegada en el nostre Dret positiu una regla específica de qualificació. En concret, són els articles 16.8 del TRLIS i el seu desenvolupament reglamentari en l’article 21bis del RIS, els encarregats de regular l’anomenat ajust secundari, essent la seva funció proporcionar una solució a la discrepància que es manifesta entre la base comptable i la base tributària existent després d’haver valorat a mercat l’operació, de manera de que una part posseeix un excedent de fons en detriment de l’altra. Una vegada superat el debat que els ajustaments de valoració no solucionen l’excés de renda que encara manté una de les parts vinculades, i per tant, assumint la necessitat d’oferir una solució jurídica a aquest excés de renda, el cert és que la regulació actual de l’ajust secundari conté greus i severs defectes de tècnica legislativa. El present estudi aborda l’anàlisi detallat dels efectes que l’aplicació de l’ajust secundari suposa per a les parts vinculades, així com per als altres socis que no han intervingut en l’operació, evidenciant situacions que per a res estan en línia amb les recomanacions de la OCDE sobre la matèria, com ara la generació de situacions de doble imposició o infraccions directes als principis bàsics del Dret Mercantil. Per tot això, i després d’un estudi de Dret comparat, es proposa una solució jurídica que impliqui la devolució àgil i ràpida de l’excés de fons.