Mythographus Homericusestudi i edició comentada

Resum

Sota la denominació de Mythographus Homericus la literatura papirològica especialitzada ha anat aplegant una sèrie de fragments papiracis que coincideixen parcialment amb segments de text dalguns escolis a Homer, principalment del corpus dels escolis menors (Scholia Minora), també anomenats escolis D arran de latribució errònia al gramàtic tardohel·lenístic Dídim. Aquesta col·lecció de testimonis presenta un seguit de característiques formals i de contingut que els confereixen una innegable coherència i unitat. Abans de la publicació de tots aquests testimonis papiracis ja Johannes Panzer va postular la pertinença de tot o bona part del material mitogràfic, les anomenades historiae fabulares que es detecten en els escolis D i altres corpora escoliogràfics, a una única obra perduda. Fou precisament Panzer qui encunyà la denominació de Mythographus Homericus per a aquest arquètip. La idea fou recuperada per Pfeiffer els anys trenta del segle passat, qui posà en relació la tesi de Panzer amb la col·lecció de papirs mitogràfics dependents de lemmata homèrics, i consagrà la denominació de Mythographus Homericus per a tots aquells fragments papiracis que presenten les mateixes característiques i que ofereixen coincidències irrefutables amb les parts mitogràfiques dels escolis menors a Homer. La tesi de Panzer fou, doncs, confirmada per la papirologia: la part mitogràfica dels escolis menors a Homer circulà entre els segles I i V de la nostra era de forma independent. El manuscrit més antic dels escolis menors és del s. IX: deduïm, doncs, que el text del Mythographus Homericus fou interpolat entre tot aquest material en època bizantina. El Mythographus Homericus és, doncs, una obra mitogràfica redactada sota la forma dun hypomnema o comentari sota lemmata; aquests lemmata són citacions homèriques que suscitaren expansions narratives per part de leventual redactor. Aquesta obra sha perdut, però ha deixat prou traces com per a intentar-ne una reconstrucció, ni que sigui parcial, a partir duna tasca de buidat dels corpora escoliogràfics i el seu acarament amb els testimonis sobre papir. Aquest treball de tesi parteix, doncs, daquest buidat i acarament, i té com a finalitat la reconstrucció, fins a la mesura del que ens permet el material de què disposem, de lobra arquetípica. Una compilació de la totalitat del material i un estudi sistemàtic fonamentat en la crítica interna han possibilitat ledició del text. El comentari mitogràfic complementa lestudi i ledició des duna òptica de crítica externa. Com a resultat de tot aquest estudi sistemàtic fet sobre el text restituït podem oferir unes conclusions que constitueixen el punt fonamental de la nostra tesi: En primer lloc, el corpus aplegat i analitzat no sembla obra dun únic autor, ateses algunes incoherències i repeticions. Ara bé, això no significa que sigui fruit dun al·luvió fortuït daportacions capricioses de les múltiples mans per les quals ha anat passant el text. Molts elements certifiquen una clara unitat del corpus; si bé lautoria sembla múltiple, els objectius i mètodes són únics i compartits. Hi ha, doncs, una innegable voluntat de coherència interna que, sens dubte, delata una tasca col·legial. En segon lloc, i arran duna lectura més en profunditat, hom pot afirmar que el corpus en el seu conjunt és fruit duna fusió entre dues tradicions: són les que hem denominat tradició A (Mythographus Homericus I) i B (Mythographus Homericus II). El criteri per a ladscripció de cada historia fabularis a una o altra tradició ha estat fonamentalment la diferència dobjectius: si bé la tradició més antiga sembla contenir un element indubtablement exegètic i té per objecte aclarir determinats passatges homèrics, la tradició adventícia i superposada és una mera floritura erudita. La tradició A presenta una vinculació força estreta entre el lemma homèric i la historia narrada, condicionada per lafany exegètic; la tradició B empra el lemma com a pur pretext per a introduir llegendes fundacionals, etiologies i etimologies basades en mites; és, doncs, una obra mitogràfica stricto sensu que sadiu plenament als gustos tardohel·lenístics decadents. Mentre que la tradició A no sentén si no és com a lectura paral·lela al text homèric, la tradició B sembla destinada a una lectura independent del text homèric, amb un interès per se. Els lemmata homèrics hi apareixen com un simple recurs compilatori que sempra com a criteri per a aplegar i juxtaposar mites ben diversos. Recent papyrology han been collecting a few fragments under the name Mythographus Homericus. These textual relics give evidence of the circulation of an ancient mythographical work wich is clearly related to the homeric Scholia Minora or D-Scholia. This collection of fragments offers an amount of formal characteristics and contents wich give an undoubted unity to the corpus. All this papyrus fragments have been published independently along the XXth. Century. Nevertheless, in 1891 Johannes Panzer had already payed attention to the mythographic D-Scholia (the interpolated corpus called historiae fabulares) and pointed to one and only archetype, introducing the name Mythographus Homericus for all this interpolated material. The coincidences between these historiae fabulares and the mythographic papyrus related to the Iliad and the Odyssey led Pfeiffer into inferring a narrow relationship between the two different corpora. He stablished the denomination Mythographus Homericus for the papyrus collection mentioned; so, Panzers thesis seemed to be confirmed by papyrological research. There is no doubt that a mythographic work was circulating independently at least from Ist. to Vth. centuries a. D. It was much later, in Byzantine times, that the historiae fabulares narrated by the Mythographus Homericus where interpolated in the corpus of the D-Scholia to Homer. The Mythographus Homericus is formally an hypomnema, a commentary to some lemmata from the homeric poems; under each lemma we can read a summarized myth. Some of them are closely related to the lemma mentioned, but some other doesnt seem to show any thematic link. This duality has led us to infer the previous existence of two different works in origin: a former commentary to Homer on a myhological basis and a later erudite compilation. The second one kept the same formal scheme, the hypomnema, and the final result was the fusion of both works into a new encyclopaedic mythological compendium related to homeric lemmata. In my work of thesis I offer an edition of all the mythographic material related to the Iliad, with an individual apparatus criticus to each historia fabularis. This edition leans on a complete reading of all the scholia to Homer, and a gathering of all the mythographic material that seems to fit with the characteristics mentioned, as an attempt to reconstruct an archetypical text of the Mythographus Homericus or, at least, of the extant we have nowadays in an altered status of the text due to the manuscript transmission. I join an introduction with a systematic study of the textual tradition, and a commentary to the text. As an annex I join the collection related to the Odyssey excerpted from the Dindorf edition of the Scholia.