Reclamant espanyolitat des de la catalanitatUn estudi dels diputats escollits a Catalunya durant la Dècada Moderada (1843-54)

Resumen

En aquesta investigació s’ha treballat el parlamentarisme en la Dècada Moderada (1843-54), amb els diputats escollits en els districtes electorals catalans com a objecte d’estudi. Aquesta perspectiva ha quedat concretada en sis grans àmbits d’anàlisi. En primer lloc, s’ha ofert un perfil comú dels representants estudiats, mitjançant un anàlisi sociològic a partir dels recursos que proporciona el mètode prosopogràfic, alhora que s’han considerat els motius que portaren aquests homes a ser polítics. A continuació, s’ha avaluat la concepció de la política, especialment en l’àmbit electoral, que tingueren els diputats i els partits polítics espanyols del liberalisme, els ciutadans en la seva condició d’electors i els col·lectius sense dret a vot. El procés electoral també s’ha tingut en compte, subratllant un distintiu perfil polític entre els districtes catalans, amb una significativa diversitat política i una baixa participació causada per la insatisfacció que generava el règim moderat. D’altra banda, s’ha estudiat el rol que els polítics desenvoluparen des d’una perspectiva representativa. En altres paraules, com els diputats actuaren per a representar els interessos de l’electorat, així com el contacte que establien amb l’electorat per a respectar els seus desitjos. En cinquè lloc, s’ha analitzat l’acció parlamentària catalana, tenint en compte tant les estratègies de convergència com de desunió. Els debats sobre qu?estions d’Estat solien dividir aquests polítics, que acostumaven a donar suport al partit o facció amb el que se sentien més propers. En contrast, s’uniren quan algunes problemàtiques emergiren, com ara una política econòmica proteccionista o el desig d’una política fiscal menys agressiva. Aquesta acció coordinada es conegué amb el nom de Diputació catalana. Finalment, s’han examinat les respostes de la opinió pública espanyola a aquestes accions, que diferiren segons el context i la temàtica concernent, passant tant per l’acceptació com pel rebuig, especialment quan es tractava de qu?estions referents a l’àmbit industrial, a aspectes percebuts com a únicament beneficiosos pels catalans i finalment quan els diputats dels districtes catalans, també els afins al govern, votaven de manera diferent al gabinet de torn. Metodològicament, s’ha usat el llenguatge per analitzar alguns dels episodis avaluats. Des dels fonaments teòrics del Critical Discourse Analysis (CDA) s’ha examinat l’ús del llenguatge com un instrument usat pels polítics per a mantenir relacions de supremacia i de poder polític. Això és, com un mecanisme que reflectia visions hegemòniques d’una qu?estió determinada o reproduïa relacions de subordinació. L’objectiu principal de l’estudi és entendre la relació entre els polítics catalans i els espanyols de l’època, així com l’encaix de la concepció territorial de la sobirania que tenien els primers en l’Espanya liberal, evidenciant que el problema de relació entre les elits polítiques catalanes i espanyoles tenia sobretot a veure amb la concepció territorial de la sobirania. En general, les autoritats liberals espanyoles creien que el centralisme i l’uniformisme legislatiu eren les millors opcions per a preservar la unitat i la equitat entre els ciutadans i els diversos territoris de la monarquia. Per contra, els representants dels districtes catalans pensaven que l’Estat havia d’integrar la diversitat de sistemes legislatius, així com donar més competències a les institucions provincials, ja que representaven millor els interessos territorials.