Figuraciones de la feminidad y marcos de relaciones sexoafectivas en los vídeos musicales independientes producidos en España

Resum

Aquesta tesi aprofundeix en l’anàlisi de les representacions mediàtiques de la feminitat als vídeos musicals. Integrant contribucions de l’estudi de l’audiovisual i de l’estudi de la música popular contemporània, es construeix un marc per a l’escrutini d’un gènere singular, el vídeo musical, i es posa a prova la pertinència d’aplicar la teoria de gènere a diferents productes i nivells de producció. Els vídeos musicals, que combinen iconografies de la música popular contemporània amb elements de la cultura visual mediàtica –i les interrelacions d’ambdues- mostren derives específiques pel que fa a les representacions d’allò femení. A més, s’indaga en si els vídeos de producció independent recorren a les mateixes estratègies representacionals que els clips mainstream. L’anàlisi de casos observa les representacions de la feminitat i de les relacions sexuals i afectives en un conjunt de vídeos musicals recents de producció espanyola d’àmbit independent. Les categories d’anàlisi es construeixen a partir de les principals aportacions dels estudis de gènere i mitjans de comunicació pel que fa a la construcció de la feminitat. Concretament, s’elaboren tres eixos tenint en compte les transformacions de la feminitat descrites en investigacions prèvies i adaptant-les a l’objecte d’estudi: 1) la representació del desig femení –d’objecte a subjecte-, 2) l’empoderament de les dones a través de la violència –de víctima a boxí-, i 3) l’emmarcament d’aquestes feminitats en nous models de relacions sexoafectives. Les anàlisis indiquen que la sexualització del cos de les dones persisteix com a estratègia transversal dels vídeos. Aquesta sexualització, en els vídeos mainstream, tendeix a expressar-se amb una agència més forta per a les imatges de les dones, especialment si en són les artistes, sovint dotades de trets agressius en marcs de fantasies d’empoderament. Els patrons de representació postfeministes es presenten de manera més clara als vídeos mainstream i anglosaxons –en part pel context de construcció de la pròpia categoria d’anàlisi- mentre que als vídeos independents seleccionats exhibeixen una adscripció propera als nous sexismes, en què el cos es victimitza i s’empra com a recurs d’espectacularització dels clips. El panorama de relacions afectivosexuals dels vídeos mainstream tendeix a reflectir espais de conflicte i violència, mentre que els vídeos independents es divideixen entre als que plantegen un model confluent i els que mostren un model desconflictualitzat a costa de la perpetuació dels rols tradicionals i la cosificació dels cossos de les dones.