Mort i ritual funerari en el context del bronze final a la depressió prelitoral catalanal'hàbitat i la necròpolis d'incineració de Can Roqueta com a paradigma interpretatiu

  1. CARLUS MARTIN, XAVIER
Dirigida por:
  1. Miquel Molist Montañà Director/a
  2. Enriqueta Pons Brun Codirector/a

Universidad de defensa: Universitat Autònoma de Barcelona

Fecha de defensa: 13 de enero de 2021

Tribunal:
  1. Gonzalo Ruiz Zapatero Presidente
  2. Javier López Cachero Secretario/a
  3. Raimon Graells Fabregat Vocal

Tipo: Tesis

Teseo: 753894 DIALNET lock_openTDX editor

Resumen

En aquesta tesis s'estudien els procediments, els valors, les normes i els bens materials creats per l'ésser humà amb el propòsit d'enfrontar allò que és inevitable, la mort. En definitiva, s'estudia una cultura de la mort en el context de la prehistòria recent del nord-est de la Península Ibèrica. Mitjançant aquesta cultura som capaços de respondre preguntes tan essencials per l'ésser humà com el sentit vertader de la nostra pròpia existència i el significat de la mort, més enllà de la fisiologia. La metafísica, el culte als avantpassats, la creença en un món d'ultratomba, els espais destinats als morts, els ritus de passatge, els gestos funeraris, etc., són aspectes que ens defineixen com a espècie. Les preocupacions metafísiques i existencials són part del nostre ADN, així com també les capacitats de resoldre aquests conflictes. La principal conclusió que extraiem de tot això és que els espais funeraris, en forma d'enterraments aïllats o de necròpolis, com el de Can Piteu - Can Roqueta —paradigma emprat en aquest treball—, són llocs per al record, llocs de memòria revestits d'una important càrrega simbòlica, amb independència del grau de cultualització de la societat vivent. La necròpolis i les ocupacions del bronze final de Can Roqueta, han subministrat les principals dades per a aquesta nostra recerca. Aquest lloc representa un dels conjunts funeraris més abundosos de la prehistòria recent peninsular, amb més de 1049 tombes d'incineració distribuïdes en una extensió de poc més de 800 m2. La primera fase es remunta al segle XI cal ANE, això no obstant, la fundació de la necròpolis podria arribar al segle XII cal ANE. En aquests moments el recinte arribarà a tenir una extensió mínima d'uns 465 m2. La part conservada està composta per 629 dispositius funeraris, dels quals 600 són tombes d'incineració, prototípiques de la regió geogràfica i de la cronologia estudiades. És precisament aquesta fase seminal de l'establiment la que s'ha emprat per a estudiar la cultura de la mort en una comunitat agropecuària del nord-est peninsular. Abans de qualsevol consideració sobre com vivien la mort els pobladors d'aquest racó de la Mediterrània ens ha calgut estudiar les estructures funeràries. La primera conclusió que podem extreure és que ens trobem al davant d'un sistema d'enterrament certament estandarditzat, que repeteix en tots els casos els formulismes propis d'una normalització de la mort. Així les coses, hi ha uns preceptes genèrics que es repeteixen de forma recurrent —excepcions excepcionals a banda—: deposició ritualitzada de les restes cremades del finat dins d'una fossa excavada a terra. Observem que la mort es viu a casa, tanmateix està sancionada i normativitzada socialment; que hi ha una sistematització en el seu tractament; que hi ha una idea precisa del que significa la desaparició de la persona humana i la transcendència del fenomen biològic; que hi ha un arrelament territorial i un sentiment de pertinença a un grup, avalat i assenyalat per un establiment funerari; que hi ha una voluntat de mantenir la cohesió del grup, dels seus components, amb independència de si són persones vives o mortes, antigues o contemporànies. En definitiva, el culte als morts, en els termes descrits, evoca una societat ben estructurada i cohesionada, amb uns valors solidaris estables, conscient dels valors que tot això comporta per a la subsistència, i amb vocació de transcendir.