El humor como límite en la tradición occidental

Resum

Aquesta tesis desenvolupa una filosofia de l’humor des de la perspectiva d’ una ontologia relacional. En general, les teories del riure han tractat de respondre, al llarg del S. XX, a la pregunta per què ens riem? Aquesta és una pregunta de gran rellevància. No obstant, la pregunta que inaugura aquesta investigació és: Quin paper ocupa l’humor dins del pensament occidental? La hipòtesis principal diu que l’humor opera com a límit en la tradició occidental. Això significa que l’humor ocupa un paper i un lloc tensional entre allò infinit i allò finit que es troba en l’existència humana. Amb tot, l’humor no remet a una transcendència de la manera en que ho fa la fe. La infinitud en l’humor resideix en un altre lloc. En aquesta tesis, l’humor com a límit s’ expressa: com a dubte, com a excepció i com a excés. A través d’ aquestes tres nocions, es procura una aproximació als conflictes que l’humor es troba a la tradició occidental i s’ observa una diferència entre l’humor i altres categories que, si bé s’ assemblen en el gest, difereixen d’ ell. Com a dubte, com a excepció i com a excés, l’humor dona comptes de la impossibilitat de resumir tota la realitat a un Universal abstracte, a una lògica de la representació en la que únicament cap el particular com a representació del Universal. En aquest sentit, l’estudi de l’humor com a límit mostra que aquest és clau en l’emergència de la singularitat i, en conseqüència, com a eina amb la que estudiar una dimensió aliena a l’esquema Universal/particular. La operativitat de l’humor com a límit implica repensar les teories de la incongruència. Aquestes teories comparteixen la idea de que l’humor es produeix davant d’ alguna incongruència. Aquesta idea és compartida i portada més enllà en aquesta tesis: pensar l’humor com a límit significa pensar en el revers ontològic de la incongruència. Però, ¿què és allò incongruent, inadequat o xocant en l’humor? El rerefons de totes les incongruències humorística no és una natura, un a priori o una essència, sinó una perplexitat davant la dualitat paradoxal que conforma l’existència.