Una nueva concepción del Museo del Calzado de Inca (Mallorca)su transformación desde los estudios de público y la participación comunitaria

Resumen

Des del darrer terç del segle XX la institució museística ha viscut una crisi en els seus plantejaments conceptuals que l'ha portat a qüestionar-se si les seves funcions tradicionals de conservació, exhibició i investigació són suficients per justificar-ne la supervivència en termes de rellevància social. I és que, els grans museus de tall tradicional, els coneixements dels quals són construïts de manera jeràrquica per un grup d'intel·lectuals que empra un codi hermètic per a la gran majoria de la població, s'han percebut cada vegada més com a institucions elitistes d'una cultura sacralitzada allunyada de la realitat evolutiva del seu entorn que ha desembocat en el rebuig i la desafecció per gran part de la societat. Per evitar el procés de desconnexió entre els interessos de la població i els dels museus, moltes institucions han anat adoptat els nous plantejaments museològics –com la Nova Museologia i la Museologia Crítica– que des de la dècada dels 70 del segle XX han proposat museus més amables adaptats a les necessitats de la societat. Tot i això, no serà fins a l'aparició de la Sociomuseologia a finals del segle XX quan la funció social i de servei a la comunitat dels museus adquireixi la màxima rellevància. S'entendrà que la participació del públic és una estratègia essencial per fonamentar institucions centrades en les persones i rellevants en els seus entorns, on els objectes de la col·lecció se situen en el mateix nivell d'importància que la relació amb els públics i les narratives es construeixen d'una manera horitzontal, escoltant les veus internes i externes de la institució. En aquest context, se situa el procés de transformació museològica del Museu del Calçat i de la Indústria d'Inca (Mallorca). Tot i que feia dècades que es debatia sobre la necessitat d'un museu a la ciutat dedicat a la seva indústria més característica, el moment en què finalment es va inaugurar (2010), va ser percebut com el cementiri d'un sector que estava passant per una profunda crisi que comportava el tancament de moltes fàbriques i la consegüent pèrdua de llocs de treball, així com una ferida emocional per a moltes famílies que havien heretat un ofici convertit en un senyal d'identitat local. El Museu va ser concebut des de postulats propers a museologies tradicionals quant a una exposició sacralitzada dels objectes, gairebé sense recursos de mediació i sense una col·laboració activa de la comunitat. Com a conseqüència, durant els primers anys de vida, amb prou feines va ser visitat per públic local, perquè en desconeixia l'existència, el menyspreava o directament mantenia una actitud d'indiferència. En el marc d'aquesta tesi doctoral, des de finals de 2017 s'ha intentat, a través dels estudis de públic i la participació comunitària, fer-li un gir conceptual i canviar la percepció que en tenia la comunitat de referència. Així, des dels postulats de la Sociomuseologia s'han establert les bases per construir una relació de confiança amb els habitants de la localitat els qui han tingut un paper decisiu en la reconceptualització del Museu. Amb aquesta tesi doctoral s'ha pretès mostrar l'eficàcia de la implementació dels postulats de les Museologies Socials per transformar institucions museístiques afectades per un procés de rebuig i desafecció del seu entorn proper, descrivint una metodologia de treball vàlida on els estudis de públic són una eina fonamental. A més, s'ha intentat posar en valor els museus locals, demostrant ser una tipologia molt apropiada per encarnar els postulats dels nous corrents museològics que fan de la participació comunitària i l'acció social una de les seves principals raons de ser.